Pom de Blogs

L'inici en silenci amb la pantalla totalment negra on es van desgranant a poc a poc els crèdits inicials és una premonició del temps lent de la narració de la pel·lícula que et va embolcallant.

Feia temps que no veia una pel·lícula amb aquesta força. És d'aquelles que reconcilia amb el cinema. Una llàstima que no la facin a Sabadell. De fet cada cop és més difícil veure bon cinema a la ciutat.

Imatges en blanc i negre i fotografia espectacular que en molts moments recorda alguns quadres, en especial l'Angelus de Millet. La relaxació i tranquil·litat que destil·len les imatges es contraposen a la violència dels fets

Un poble amb un atmosfera violenta que ofega als seus vilatans. El baró, l'administrador, el pastor protestant i el metge ofeguen al poble. Tota una sèrie d'esdeveniments violents sense explicació es van succeint de forma inquietant. La veu en off del mestre ens ho va narrant. Aquest és l'únic que es manté al marge i de fet és ell qui descobreix qui són els responsables dels diferents actes violents: els adolescents que ell té a classe a diari. Uns adolescents que reben una estricte educació per part de les seves famílies. ¿És aquesta educació la que genera la violència o els adolescents ja són de per si mateixos perversos?

En alguns moments m'ha recordat la violència d'American Crime. Un altre lloc i un altre època, però potser el mateix rerefons.

Aquesta és la primera pel·lícula que he vist de Michael Haneke, però ja tinc a punt els vídeos de dos més que veure ben aviat: Funny Games i Caché.

De nou hi ha una porta tancada. Sempre trobem una porta tancada que ens planteja el dubte del que hi haurà al seu darrere. Quan l'obrim tenim unes expectatives, però no sabem del cert si aquestes s'acompliran. Algunes acostumen a ser segures ja que altres cops ja les hem trobat allà, però sempre hi ha novetats i quan menys ho esperem salta la sorpresa

Fa un fred viu, però brilla el sol d'hivern en un cel clar i net. Potser són auguris del futur immediat que ens espera. Copso desitjos d'una nevada que ompli el terra d'una bona catifa blanca i gelada que mai s'acaben de complir. Tan sols neva al cim de les muntanyes o en pobles llunyans. Mai o gairebé mai ho fa a casa nostra. Segurament haurem d'esperar a un altre hivern per veure com s'emblanquinen les nostres teulades.

Ben aviat pels carrers desfilarà una gentada amb tota varietat de disfresses, al voltant d'un ninot de cartró tot fatxenda que serà el rei de la festa per uns dies. Però acabats aquests dies de gresca tornarem a la grisor i monotonia habitual a l'espera de l'esclat de la primavera.

De nou el primer gran repte de l'any ha estat la Rogaining de l'Espluga Calba, un poblet de Les Garrigues que és bolca en la seva organització i que té per nom, The Wild Boar 2010.

La temporada passada va ser l'estrena d'aquest tipus de curses que ningú coneixia i va ser un gran èxit. Aquest any ja s'ha organitzat la primera Copa Catalana de la modalitat.

És dissabte i toca matinar. Anem 4 amics. Tornaré a formar equip amb el Joaquin, amb qui ja vaig compartir les dues rogainings de la temporada passada, i els altres dos són la Mª Pau i Lluís que s'estrenen en aquesta rogaining. Diumenge passat vam fer un petit entrenament per tal de donar unes nocions bàsiques i explicar la simbologia que utilitzen aquesta mena de mapes.

Arribem a temps per preparar tots els estris necessaris i posar a la motxilla el material obligatori. Amb el sportident ben assegurat al canell de cada un dels components de l'equip entrem a la plaça del Castell a esperar l'hora de la sortida.

Ens lliuren els mapes amb 15 minuts de temps per decidir l'estratègia de cursa. Aviat ens posem d'acord amb el Joaquín i quan acaba el so de les campanes ens posem en marxa pels carrers del poble. Tenim 6 hores per endavant i a diferència de les dues rogainings anteriors hem establert una estratègia diferent. Cada dos hores farem una petita aturada i replantejarem la cursa.

Aquest cop també ens hem mirat bé el mapa per tal d'evitar al màxim els desnivells positius que en les altres rogainings ens havien fet molt mal. Decidim anar cap la zona del sud el mapa per tal de collir el 9 punts de la fita 90 i pel camí anar agafant fites.

Per arribar a la tercera fita hem de salvar un desnivell important travessant un bosc. Cal ser curosos en la decisió de travessar boscos ja que tal com ja havia informat prèviament la organització estan plens d'arbres caiguts que en alguns moments dificulta molt la marxa. És la fita 72 que està dalt d'un turó, dins del que havia estat una trinxera de la guerra civil.

En una hora de cursa portem 4 fites (35-70-72-44) i això ens sembla un bon promig. No trobem un camí que hi ha marcat al mapa i tirem pel dret, i amb tot això perdem temps camí cap a la 52. La 76 la passem de llarg, però tornem enrere i allà la tenim. I ara un bon tram per camins farcits d'arbres caiguts que cal anar esquivant amb compte, pista forestal i un petit corriol en pujada per assolir la fita 90. Ja passen de les 2 hores de curses i portem 7 fites i 42 punts.

Ens aturem, fem un mos i replantegem les següents fites. Ja tornem a estar en marxa. Ens creuem i saludem per primer cop a l'equip superveterà dels Anem Fent a qui anirem trobant en el que resta de jornada, així com a un equip femení. La 64 està en un tàlveg i ens cal una mica de temps per veure-la.

Un cop feta la 53, malgrat que es pot anar per camí decidim fer-ho camp a través per tal de practicar una mica d'orientació. Ens en sortim prou bé. El terreny és obert, en baixada i no massa brut, però cal cercar el millor lloc per baixar les feixes. Arribem al camí una mica més tard que els Anem Fent que havien escollit l'altre itinerari. És clar que no hem guanyat res, però hem gaudit de la baixada.

I ara toca enfilar-se de valent fins a la 80 que està dalt d'un turó. Ja hem passat l'equador de la cursa amb 10 fites i 61 punts. I d'allà a la 51 per camins i corriols, previ pas per un avituallament.

Allà decidim anar a buscar la 67 per camins en lloc d'anar a per la 81 que torna a estar a dalt d'un altre turó. No tenim ganes de tornar a pujar. Però mirat el mapa a casa, segurament era una millor opció. Per arribar a la 67 intentem evitar al màxim el desnivell i en part ho aconseguim.

De nou estem en una pista i aprofitem per tornar a menjar una mica tot caminant camí a la 73. Un cop hi estem a prop anem a buscar la 43 on tornem a trobar als Anem Fent que si que han anat a per la 81. Després ens enfilem fins a la 73.

Aquí comença la part final de la cursa. Ja no pararem de trotar, primer la 31. Hem de tornar una mica enrere, però ja la tenim. Tirem camps a través per anar a la 83. Estem molt endollats i malgrat el cansament gaudim d'allò més en aquest tram final. Anem a parar a una pista forestal i per un moment ens despistem. Esvaïts els dubtes trobem el corriol que ens porta a la 83 i sortim fletxats cap a la 32, aprofitant que va un mica de baixada.

Mirem l'hora encara ens queden 29 minuts i tenim temps d'anar a la 40 i així ho fem. I ara si cap l'arribada. Temps final: 5-52-28, 18 fites i 101 punts i posició 13 en la categoria de Homes Veterans (HV) de 17 classificats. Per 26 fites i 167 punts de l'equip guanyador de la categoria.

El final de la cursa molt ben organitzat, molt millor que la primera edició, amb cues, però no excessives. Aviat estem davant el plat de mongetes i el porc, tot petant la xerrada sobre la cursa. I un cop lliurats els premis cap a casa, tot pensant en la propera que serà el mes de maig a Núria.

Acaben les classes. Passo pel davant de la porta de l'aula d'anglès. Al respatller d'una cadira hi ha una americana davant un portàtil i unes fulles i un bolígraf. Però, i ell ? on és? L'aula està buida. Portava tot el dia allà sol barallant-se amb el que nosaltres col·loquialment anomenen “la nevera”, el rack on hi ha totes les connexions i tots els cables de les modernes tecnologies de l'escola. Fa por contemplar el reguitzell de cables recaragolats que té en el seu interior

Tot el dia la nevera ha estat oberta de bat a bat, amb tots els seus cables per allà i el senyor tractant de posar ordre, però al final no se n'ha sortit. No hi és! ha desaparegut!. Ha estat adduït per la màquina. La màquina ha vençut, ha pogut amb ell!

Ja ho diuen tanta tecnologia no pot ser bona. Tot el dia, sol davant el perill amb un portàtil com única arma, i amb un munt de cables indesxifrables.

Un nou gadget que em tempta. Fa dies que miro per internet els diferents models i he escoltat i llegit el que explicaven els mitjans de comunicació, sobre tot, al llarg de les festes nadalenques.

Segurament estic influenciat per la publicitat d'aquests dies però és molt possible que ben aviat caigui en la temptació, però encara esperaré a veure com evoluciona el mercat, tan en preus com en tecnologia. Crec que encara és un aparell que està verd. També és possible que sigui una simple flor d'estiu, en aquest cas d'hivern, i amb poc temps desaparegui del mercat. A vegades passa.

Però poder disposar d'un munt de llibre per llegir en aquest lleuger i petit aparell és tot un luxe, però també estic segur que no m'eximirà de seguir tenint i comprant llibres en paper i de gaudir de la seva lectura assegut al sofà. Hi ha molts d'aquests moderns gadgets que me'ls miro amb curiositat, però no passa d'aquí. Estic segur que mai els compraré, però des del primer moment que veig que aquest acabarà a casa i potser després acabi en un racó, però algun caprici s'ha de tenir de tant en tant, no ?

De moment esperaré, però em seguiré informant.

Encara que ho pugi semblar no es tracta de cap resultat ajustat d'un set de tennis d'aquells que és resolt amb la mort sobtada, ni tampoc de cap altra emocionant competició esportiva.

És quelcom molt més simple. Una nit d'aquestes vacances estava perdent el temps veient una pel·lícula a TV3 i en el llarg tall publicitari de més d'un quart d'hora no sé per quina raó vaig començar a comptar el nombre d'anuncis que feien de perfums, tant masculins com femenins, i de medicaments. La competència va ser renyida i al final van resultar guanyadors els medicaments per un ajustat 7 a 6.

Molts dels anuncis de perfums em molesten per la imatge que transmeten dels estereotips tant d'un sexe com de l'altre. Suposo que està molt estudiat i que fan augmentar les ventes del producte, però acostumen a no agradar-me gens, sobre tot, els de perfums masculins. A més en sóc un molt mal client, ja que gairebé mai, per no dir mai n'he comprat.

Però encara em molesta molt més que estigui permesa la publicitat televisiva dels medicament malgrat que al final de l'anunci treguin aquella pantalla blava amb els tres advertiments: aquest anunci és d'un medicament, llegeixi les instruccions i consulti al seu farmacèutic. Penso que no haurien d'estar permesos en absolut.

No puc entendre que des de l'Administració i dels dels propis metges s'incideixi constantment en contra de l'automedicació i al mateix temps estigui permesa tota aquesta publicitat, sobre medicaments contra el dolor, contra els símptomes dels refredats, i altres efectes miraculoses segons els propis anuncis.

Ja ho sabem els diners són els diners i les empreses farmacèutiques són molt poderoses com s'ha pogut veure amb tot l'assumpte del virus de la grip A i la seva vacuna.

La bona música afina l'esperit. I la bona pintura, i el bon cinema, i la bona literatura ... Si una dieta equilibrada i sana millora el cos, el consum d'art exquisit assaona la ment, l'afina. Qui s'atipa d'hamburgueses, de quetxup i de llepolies no pot esperar un rendiment òptim del seu físic. Qui alimenta l'intel·lecte amb productes de baixa estofa, difícilment pot generar obres de distinta condició.

Sanegem el cos, si voleu, però també, i sobretot, la ment. Defugim la saturació i l'enaltiment que se'ns imposa de productes de baixa qualitat; proveïm el rebost amb Conrad, Mantegna, Dreyer, Haydn ... No un purisme acartonat i pedant, sinó una posa que aclarisca, que ens permeta anar al gra -l'art viu- i no a la palla.

Vivim temps de glorificació de la palla i proscripció del gra. L'esperit dels ciutadans se'n ressent, desafina

Verso

Manuel Baixauli

La primera cursa de la temporada serà la continuïtat de la Barcelona Sprint Cup que es va iniciar el mes de novembre passat al barri gòtic. Avui les curses són al Parc del Guinardó, un lloc on no havia estat mai, i que només coneixia per les referències literàries dels llibres de Juan Marsé i que potser es mereixerà una altra visita per fer-hi una passejada amb tranquil·litat.

És un dia de molt de fred i en el que en principi no ve massa de gust posar-se a córrer. Però allà estem més d'una quarantena d'orientadors amb ganes de treure'ns el fred del damunt tot corrent i buscant fites pel parc.

D'entrada em costa posar-me en el mapa. No estic massa centrat, però a partir de la cinquena fita tot comença a funcionar millor i gaudeixo molt de córrer d'un cantó a l'altre a la cerca de les diferents fites. Passada la 14 ja albiro el final de la primera cursa i per camins amples tracto d'anar el més ràpid possible per encarar el final de la cursa i acabar no massa content per aquest inici una mica dubitatiu. Han estat 26-01 per 2200 metres 110 de desnivell i 17 fites, i 20è de 27 acabats.

Massa fred per aturar-se entre cursa i cursa. Simplement un moment per beure una mica, treure'm una mica de roba i ja estic començant la segona. La primera fita la veig molt clara, pel carrer de sota i a tot trap, aviat ja és meva. En la segona em faig una mica d'embolic. Segur que hi ha una millor opció. La 3ª opto per córrer pels camins encara que dono més volta i estalviar-me així els forts desnivells que suposo anar-hi per la via més directa. Enllaço fites ràpidament fins a la 10. A aquesta ja amb una mica de pujada arribo cansat i tinc que continuar amb forta pujada fins a la 11. Ho faig caminant per agafar aire. Des de la 11 toca de nou una forta pujada i després baixada. Tinc problemes per trobar un lloc per baixar d'un talús que no havia vist en la primera ullada al mapa, i perdo temps. I des d'aquesta ja enllaço les tres darreres fites. En aquesta segona cursa han estat 28-05 per 2200 metres 150 de desnivell i 16 fites i 14è de 30 arribats. No només millor posició final que en la primera sinó també amb millors sensacions pel desenvolupament general de la cursa.

Tot i ser un parc hi ha uns bons desnivells i les pujades són feixugues. M'he trobat bé en les curses entre fita i fita i un cop he entrat en el mapa no he tingut problemes greus d'orientació, ara bé a les pujades tinc que millorar. Serà qüestió d'entrenar-les. Alguna recomanació ?

De nou ha estat un any dedicat a l'orientació i fonamentalment a la Copa Catalana en la categoria H45.

Aquesta temporada la H45 ha estat una categoria molt més disputada i amb molta més competència que la temporada passada. Aconseguir podi no era tasca fàcil. Amb tot i això he assolit 5 podis, encara que cap primera posició i he estat quart en la classificació final de la Copa Catalana a menys d'un punt de la tercera posició.

Tots els podis van estar a la primera part de l'any abans de l'estiu quan encara entrenava amb regularitat: Sils (3r.) Vilassar de Dalt (2n.) Vilallonga de Ter (3r.) Bellestar (2n.) i Pi de les 3 Branques (2n.). Vaig quedar molt satisfet sobre tot de les curses de Vilassar de Dalt i de Bellestar.

Després de l'estiu les coses ja no em van anar tan bé. Vaig deixar d'entrenar amb regularitat i a gairebé totes les curses cometia errades importants que em feien quedar molt lluny de les places de podi. A més a més el meu ritme de cursa era molt lent.

A part de les curses de Copa Catalana també he participat en algunes curses populars d'orientació i algunes nocturnes a l'estiu.

El que em va agradar molt aquest any van ser les curses en modalitat rogaining. Són curses en equip i en les que en un temps determinat (6 hores) cal trobar el màxim nombre de fites possibles escollint les de més puntuació. Són curses on una bona forma física, sobre tot, resistència, estratègia a l'hora d'escollir les fites a buscar i l'ordre en que fer la cerca i evidentment l'orientació són importants. També vaig gaudir molt en el campionat de Catalunya de Rallies al Refugi d'Erols.

A més a més també vaig fer tres curses de muntanya (la primera edició de la cursa nocturna dels mussols, la Marxa dels 3 Pics, i el Farell) i un parell de curses d'asfalt, els 10 kms. de Sant Quirze del Vallès, memorial David Rovira (em va costar però vaig baixar de 50 minuts) i la cursa de Canovelles, on vaig recollir una important bossa amb productes de neteja que encara estic utilitzant. Potser amb una mica de sort m'arribaran fins a la propera edició.

Encara que a principis d'any m'havia proposat participar en la cursa del Pedraforca i la Olla de Núria al final no va ser així.

Resumint he acabat l'any amb 27 curses d'orientació en les seves diferents modalitats, tres curses de muntanya i dues d'asfalt. He sortit a córrer 202 dies amb un total de 230 hores i 1800 km.

I pel 2010 què ?

D'entrada vull continuar fent orientació, però provaré en la categoria H35, una categoria en la que no tindré cap opció a posicions de privilegi, però en la que puc aprendre molt ja que els circuïts són més llargs i alhora més difícils. També participaré en la Copa Catalana de Rogaining, és una modalitat d'orientació que m'agrada. I segurament al llarg de l'any alguna cursa de muntanya o d'asfalt també caurà. Al mateix temps procuraré ser més regular en els meus entrenament evitant les èpoques en que per diferents motius gairebé no surto a entrenar.

Les nostres vides estan plenes de figurants. Nosaltres mateixos som, excepte per a un grapat minso de persones figurants.

“Somos de quien nos piensa”, va dir Augusto un dia

Però .... qui ens pensa ?

Verso

Manuel Baixauli

El fragment dia era un calc reduït del fragment any, i aquest una reproducció comprimida del fragment vida, i que el temps, continuïtat infragmentable, havia sigut trossejat artificialment per l'ésser humà -que tem tot allò que el supera- en fragments la diferència dels quals només consistia en l'extensió. Diria que un matí, una primavera i una infància eren més o menys el mateix, que la joventut, l'estiu i la vesprada estaven confeccionats per un patró semblant; que la tardor, el vespre i la maduresa mostraven característiques idèntiques; i que la nit, la vellesa i l'hivern significaven l'últim pas cap a la fi.

Verso

Manuel Baixauli

I acaben les festes de Nadal amb la gran enganyifa on tres suposats Reis Mags que tot ho saben i tot ho veuen porten tot de regals a la canalla que suposadament d'ha portat bé al llarg de tot l'any, ja que si no ha estat així no tindran els regals prèviament demanats per carta.

En aquests moments jo tots els nens del país deuen estar jugant amb les seves joguines, i alguns pares possiblement dubtant de quan caldrà explicar la veritat.

Eduquem als infants en el valor de dir sempre la veritat i ja de ben petits organitzem la més gran de les enganyifes on hi participa tothom: pares, germans, i resta de la família, mitjans de comunicació, comerços i administració pública. Aquesta darrera organitza unes grans cavalcades arreu del territori amb un cost prou important i que en temps de crisi no han pas minvat en el tot el seu esplendor.

També diem que volem educar a les criatures en el valor del consum responsable i avui els convertim en els reis del consum desenfrenat on posem al seu abast tot el que desitgen.

Tot aquest muntatge és necessari ? Cal mantenir als infants enganyats mentre són petits per després tenir-los que desenganyar tot descobrint la gran mentida que amb molt de cura hem mantingut tot el temps que ens ha estat possible ? Com es senten els nens quan descobreixen que els grans els hem enganyat ? No crec que sigui pas un bon exemple. Seria molt més simple que des del principi, si és que és necessari tanta despesa en regals, moltes vegades inútils, que els Reis fos una festa d'intercanvi de regals i res més.

Possiblement si aquest Reis no fossin tan màgics la idea de que es pot tenir sempre tot el que volem no seria tan fàcil que s'instal·les en les ments ja des de la infància.

Ara bé ja sabem també que la recepta dels nostre polítics per tal de sortir de la crisi és consumir, per tant potser el que cal que una data com la d'avui es repeteixi vàries vegades a l'any.

Amb el temps ha arrelat en el món atlètic celebrar el darrer dia de l'any amb una cursa. No sé massa bé com es va iniciar aquesta tradició, però ha esdevingut multitudinària i es celebra en molts racons del país. De fet es fan en diferents dies i horaris i si hom vol pot participar en més d'una.

Un any vaig anar a la Cursa dels Nassos, però hi ha massa gent i no m'agrada. Altres anys he participat en la cursa isocrònica que es fa per la llera del Ripoll. Crec que és la única d'aquest tipus que es fa. La cursa i l'ambient m'agrada però cada cop em ve menys de gust córrer a la tarda. Em fa mandra un cop estic a casa, després de dinar i de la migdiada sortir a córrer. Des de fa molts anys que acostumo a entrenar al matí i les curses que faig a la tarda són ben excepcionals.

En algun moment havia pensat en anar a Canovelles, però al final he decidit participar en la 4ª edició de la SanSil Underground una cursa del tot atípica, una cursa entre amics en que l'objectiu principal és la diversió, però amb tots els ingredients de les grans curses: pitralls, que per cert en aquesta edició s'han esgotat, xips, bossa del corredor, avituallaments assortits amb tota mena de productes, pàgina web, trofeus, sorteig de regals cedits generosament per Running Vallès. És una autèntica manera lúdica d'acabar l'any.

Passades les 10 ens reunim 10 amics i a les 10.30 en punt sortim des de Mossèn Homs per fer un circuït de 5 kms. homologats, i dissenyat especialment per l'ocasió.

L'objectiu es anar tots junts fent fotos de tot el recorregut que quedaran pel record, amb les aturades que cal per anar-les fent sense problemes, i per no perdre a ningú ja que el recorregut no està senyalitzat. Tot són bromes i bon humor al llarg de tot el recorregut. A la font de l'Argelaguet podem degustar un magnífic avituallament isotònic d'aigua fresca a la font del lloc i al mateix temps aprofitar per fer una foto de tot el grup.

Portem ja 3 kms., gairebé tots de baixada i ara ens resten 2 kms. de pujada per concloure la cursa. Arribats al conegut com a Pont de Madison es dóna la possibilitat d'iniciar les hostilitats per decidir qui serà el guanyador i guanyadora de tan prestigiosa cursa. És un final en pujada que castiga les cames de tots els atletes i on tothom s'esforça d'allò més. Hi ha tres atletes destacats que sembla que són els que es disputaran les places de podi de tan prestigiosa cursa. Però les coses no són mai el que semblen i en la darrera corba es produeix un reagrupament de tots els participants per entrar junts a la meta en un disputat sprint.

Acabada la cursa podem degustar un avituallament amb assortiment de tot el que hem portat entre tots, mentre es procedeix al lliurament de les bosses dels corredors, els diplomes als guanyadors i el sorteig de regals donats per Running Vallés.

Segurament no serà pas aquesta la meva darrera participació en aquesta cursa, una cursa diferent. Allà ens veurem d'aquí a 361 dies. Potser caldrà pensar en obrir les inscripcions ja.

Obro la porta, una ventada sobtada i persistent m'impedeix avançar. Tot és fosc, un espai ampli. atapeït de gent aparentment contenta amb uns barrets de paper. No es pot passar. Vull avançar, però no puc. Alcen copes de cava i brinden. Un bon grapat de membres dels cossos de seguretat vetllen per l'ordre de la multitud que no els hi fa massa cas.

Al final d'aquest gran espai s'inicia una escala de cargol ben dreta que no sé on va, però per la que em començo a enfilar. Comença un nou any, 12 mesos, 365 dies per endavant, moltes portes, replans, passadissos i habitacions per travessar, llocs coneguts, però també molt terreny inexplorat que trepitjarem per primer cop. De fet celebrar l'acabament de l'any el 31 de desembre i l'inici l'1 de gener és totalment fictici, podria començar i acabar en qualsevol altra data de l'any.

Per fi en aquest any que comença descobrirem la famosa i esperada sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut!

“Et trobes de sobre perdut en un desert llis, infinit, sec, monocrom. Albires, de lluny, una immensa caragola. T'hi acostes, a poc a poc. Només s'ou el batec del teu cor. Curiós, et plantes davant la colossal obertura. Sents una llunyana remor d'ones. T'aboques, sense por, al buit. Com tots els qui vingueren abans, com tots els qui han de venir, ets vertiginosament aspirat per l'espiral i entres a formar part, per sempre, de l'insondable oceà de l'oblit”

Amb aquesta història curta, la LXVIII de títol Espiral s'acaba el sorprenent llibre de Manuel Baixauli. He arribat a aquest llibre després de quedar totalment subjugat amb la lectura de l'home manuscrit aquest passat estiu. I de nou el tema de l'oblit.

Vaig consultar escriptors.cat i el catàleg de les Biblioteques Municipals de Sabadell  (bims) i d'aquest autor hi havia dos llibres més que vaig posar d'immediat a la meva llista de llibres per llegir i ara tot aprofitant les vacances de Nadal li ha arribat el torn. De nou m'ha sorprès. Son narracions originals, algunes petites joies. En algunes d'elles apareixen ja alguns dels temes, paisatges, vocabulari que tan em va agradar en L'home manuscrit. Fins i tot, m'atreviria a dir que en algunes d'aquestes històries hi ha en embrió el que després serà el llibre manuscrit. Són històries que trasbalsen, plenes d'imaginació, divertides, cruels. De nou m'ha fascinat i ara ja només em queda la lectura de Verso que ja tinc sobre la taula.

Desconeix amb perill el món qui no ha comprès que tot allò que fem està escrupolosament vigilat. Només cal fixar-s'hi una mica per adonar-se que un gos, un ocell, un insecte, o qualsevol altre ésser que considerem insignificant, deambula sospitosament a l'entorn nostre, siga quina siga l'activitat que ens ocupe. No són més que lacais en plena feina. De qui? ... Estic investigant-ho; com estic també reunint proves per demostrar empíricament una hipòtesi que no fa poc vaig enunciar: “Tot allò que sota una forma circular pobla l'univers dels humans, ja es tracte d'un punt tipogràfic, una oliva, un rellotge, una pilota, un meló, una roda, un pou, l'entrada d'una caverna, la Lluna o qualsevol astre immens, cada un d'aquests exemples, com infinitament més que ara no cal enumerar, forma part d'un grandiós exèrcit d'ulls camuflats que controla, amb un silenci d'aparença innòcua, tots els nostres actes”

Espiral (199

Manuel Baixauli

Us pregue que vingueu per favor, i m'auxilieu. Fa molts anys que el gegant m'acaça. Convoqueu gent, acudiu a salvar-me. Seré en algun indret de la costa, no gaire lluny d'aquesta barca on he deixat l'escrit. Quan llegiu açò mireu al voltant: en alguna direcció trobareu l'enorme figura. Per allí hi seré jo, fugint-ne. No m'ha capturat de miracle, gràcies a la seua inèpcia i al meu enginy; però puc fallar en qualsevol moment, i aleshores ..., aleshores potser farà amb mi el que està fent amb un casalot del segle passat, que s'engul amb ànsia. Sí, el condemnat només menja edificis vells, i vegetació, i dunes..., tot allò que conserva sabor i que no l'empatxa. “Açò no té gust de res!”, cridà furiós un dia, havent llepat una construcció recent de quinze altures. No li agraden els cotxes, ni els semàfors ...

Ep! Sembla saciat. S'aixeca. He de reprendre la fuga. Busqueu-me us ho suplique! Potser entre molts acabarem reduint-lo.

Espiral (199

Manuel Baixauli

Seguint el costum faré una mica de balanç anual del bloc. Aquest any he escrit una mica menys, un total de 129 escrits. El mes de maig ha estat el millor amb 17 i el setembre amb les reformes al pis el pitjor, tan sols 2. Les visites han continuat més o menys com sempre més de 12.000, per tant al voltant de les 1000 mensuals un promig aproximat d'unes 33 visites diàries.

Aquests són els més llegits mes a mes:

• Gener 2009: Què és una rogaining ?

• Febrer 2009: No saben seure

• Març 2009: L'Omnibús de la mort: parada a Falset i De nou volteta a la Mola

• Abril 2009: II Trofeu Botifarra

• Maig 2009: Indecents: és clar que per ells no hi ha crisi

• Juny 2009: Ral·li d'orientació

• Juliol 2009: Estadi Olímpic Lluís Companys

• Agost 2009: Marxa dels Tres Pics

• Setembre 2009: Incidències del primer dia de classe

• Octubre 2009: Tornada a la normalitat

• Novembre 2009: El nou calendari escolar, ja és aquí

• Desembre 2009: El Farell de nou

Ja ha passat una dècada. Gairebé era ahir de les múltiples celebracions que s'anunciaven per a rebre el nou mil·lenni i en tan sols 10 anys han passat moltes i moltes coses. I com no? Ara és moment de fer balanços. Ahir TV3 va mostrar un dels seus magnífics reportatges als que ja ens té acostumats amb un interessant resum i anàlisi d'aquests 10 anys, marcats per la revolució digital i per un fet que ningú esperava, l'atemptat a les torres bessones.

De fet si anem 20 anys enrere, 1989, l'any de la caiguda del mur de Berlín, eren ben pocs els que tenien ordinador a casa i Internet estava restringit a usos militars. Ara tenim les cases envaïdes d'aparells tecnològics nascuts d'aquesta revolució. Un exemple són els vinils que s'han convertit en objectes de culte.

Amb tot, els canvis no sé pas si han ajudat massa a millorar els reptes que la humanitat té per endavant. Molta tecnologia, però seguim tenint crisi, gent que pateix misèria i fam. No cal anar a països exòtics i llunyans per veure-ho. Els tenim ben a prop, segurament en la nostra pròpia escala i en el nostre propi barri.

Com sempre el futur es mostra incert, els alts dirigents no són capaços de posar-se d'acord per resoldre els problemes globals del planeta, segurament no els interessa, no volen sempre els interessos personals passen pel davant dels interessos generals. La darrera cimera de Copenhague ha estat un bon exemple. Mil·lions de diners gastats per a res. Com especie actuem com sempre, cadascú procura per ell. Potser és així i no hi ha res a fer. Malgrat que si fóssim capaços d'organitzar-nos d'altra manera, possiblement tots podríem viure millor sense passar tantes angoixes personals.

I ara encarem, 10 anys més, mirant endavant. Ja veurem quines són les sorpreses que ens proporcionarà. Com sempre el futur es mostra incert i inquietant, però depèn molt de com el vol veure cadascú. Som-hi que això ja està per començar.

... You can try the best you can

If you try the best you can

The best you can is good enough ...

Radiohead 

Optimistic (2000)

S'han acabat les celebracions d'aquests dies. Intento reduir-les a la mínima expressió i ja en tinc prou amb aquests dos dies de reunions i àpats familiars. No accepto allargar-ho fins a Reis. Per mi ja s'han acabat, en tinc ben bé prou!

Com més passa el temps menys m'agraden. Recordo la il·lusió d'aquests dies de quan era petit, les festes i farres de jove (tot era una bona excusa per tractar de passar-ho el millor possible) i gaudir de les sorpreses i novetats de quan els fills eren petits. Però ara ja molt de temps que han perdut tot el sentit, les trobo buides i innecessàries. No deixen de ser uns dies qualsevol, envoltats d'unes tradicions que cada cop trobo més artificials i que més aviat em molesten. Simplement procuro aïllar-me una mica d'aquesta situació i implicar-me el menys possible, encara que en certs moments no és gens fàcil.

Hi ha una base religiosa, encara que també hi ha un rerafons pagà rere la celebració dels solstici d'hivern. Però la major part del que fem ha perdut tot el sentit, i moltes vegades no sabem el per què. Ens rodegem d'estrès i presses, de decoracions artificials, llumetes i músiques nadalenques per tal d'incitar el consum, i els mitjans de comunicació s'omplen de tòpics i de publicitat ensucrada amb la finalitat de sempre.

De cop i volta apareixen desitjos de pau i de felicitat de sotes les pedres, per què precisament ara ? La resta de l'any no ho hem de desitjar ? Es tracta de ser bo aquests dies per continuar com sempre la resta ?

La calle d'Alcalà Nadal 2008